Els anys difícils

No resulta gens fàcil exposar vides danyades a conseqüència de l’Holocaust si tenim en compte les moltes variacions sobre un mateix tema que el cine ha donat, fins i tot si es tracta d’una perspectiva infantil, una mirada innocent que adquireix maduresa davant de tanta crueltat i desolació moral. I en aquesta línia sempre tinc gravada a la memòria Adiós muchachos, aquella obra mestra firmada el 1987 per Louis Malle on, en un fred hivern de l’any 1943 en un internat, dos joves, un dels quals jueu, coneixeran totes les fases de la condició humana. Basada en el llibre autobiogràfic de Joseph Joffo, el realitzador canadenc Christian Duguay narra l’odissea de dos germans sobrevivint, escapant, patint i suportant un itinerari per la França ocupada, la col·laboracionista de Vichy, aquella que també intentava esborrar del mapa els jueus. A Una bolsa de canicas hi ha espai per a la lliçó ètica, per a la fortalesa quan el nucli familiar s’enfonsa, per seguir viu tot aguditzant l’enginy, per donar-se suport fraternalment i per subsistir en una aventura que sembla impossible. Ben ambientada i amb una fotografia neta, la pel·lícula, malgrat contenir moments propis d’un temps ferotge, manté la innocència dels seus protagonistes llançats a una maduresa prematura, la pulcritud d’ànimes netes, fins i tot jovials entre tanta desgràcia. La necessitat de la família, els encontres i retrobaments, el suport paternal que s’enyora, la necessitat d’amagar les seues pròpies naturaleses i la por latent donen pas a un aprenentatge, a una lliçó d’integritat perquè l’emoció és el que millor transmet aquesta pel·lícula que busca molt més allò que és alliçonador que no allò que és tràgic.