Escoltar els silencis

Hi ha directors que tenen un univers propi, una sensibilitat singular, que posen la seua firma en cada pla, en cada objecte, i un exemple palpable d’això és Wes Anderson. Això provoca un senyal identificatiu, marca distàncies amb altres estils. A Todd Haynes també se’l pot circumscriure dins d’un segell individual, propi, tant si retrata mítics músics com Bob Dylan a través de diversos actors i actrius a I’m Not There o utilitza la llum i la peculiaritat de les pintures d’Edward Hopper a Lluny del cel, sense oblidar la seua passió pel cine de Douglas Sirk. Haynes és elegant, modela els seus personatges amb una cadència especial com succeïa a Carol. Ara, amb Wonderstruck continua meravellant, embastant a la perfecció dos històries, dos èpoques de l’anterior centúria, els anys 20 i els 70, que tenen un vincle inseparable entre si, amb dos nens a la recerca d’identitat, iniciant una aventura pels carrers de Nova York per retrobar una mare bolcada en la seua carrera entre imatges de tempesta al més pur estil Griffith o un pare que ha ballat amb llops. Hi ha tristesa a Wonderstruck: la protagonista és sordmuda i al noi, un llamp l’ha deixat també sord, i tots dos hauran de buscar referències emocionals, treure’s l’aura de nens desassistits i trobar al Museu d’Història Natural de la ciutat referències, missatges i pàgines que han de revelar absències. Amb una Julianne Moore que engrandeix aquesta emotiva pel·lícula, Wonderstruck és visualment admirable i entre el blanc i negre i el color, en cada detall, entre l’Space Oditty de Bowie, es desenvolupa un cine en el qual els silencis importen més que les paraules.

WONDERSTRUCK Direcció: Todd Haynes. Intèrprets: Oakes Fegley, Millicent Simmonds, Julianne Moore. Cine: Screenbox Funatic. ★★★★✩