Retrat de família

Entrar a les interioritats d’altres famílies té com a referència, en el camp del documental, els firmats per Jaime Chávarri amb El desencanto del 1976, i Después de tantos años, la continuació realitzada el 1994 per Ricardo Franco sobre la família del poeta falangista Leopoldo Panero, la història de la seua dona i els tres fills, carregada de decadència i retrets, d’ensorrament emocional com a herència. En un gir de 180 graus, va arribar Paco León i ens va presentar Carmina, la seua mare, una dona viva com la tinya: devastadora, divertida, gamberra, rebel i entranyable que es va guanyar l’afecte del públic. Ara és Gustavo Salmerón qui ens mostra la seua, un altre ésser sensacional amb una filosofia tan particular, tan ocurrent, que es menja la pantalla en cada frase, en cada cosa que diu i fa.

Durant més d’una dècada, Gustavo ha anat gravant Julita, una dona que va estimar i va aconseguir fer realitat el somni de tenir molts fills –sis, per a més detalls–, un mico, que li van vendre com el simi més educat i va resultar ser un malparit capaç de fer-ne de totes, i un castell que van comprar quan es van fer rics, i que la crisi va obligar a desallotjar. Salmerón aconsegueix que el drama es converteixi en una comèdia que bé hauria pogut escriure Azcona per a Berlanga. Que els records siguin sincers i emotius i que el caos familiar campi al seu aire per obra i gràcia d’una senyora que converteix l’esperpent en art que, entre la recerca de la vèrtebra perduda de l’àvia, els seus últims i surrealistes desitjos, les converses que té amb el fidel marit sord i els seus esmorzars tranquils, aconsegueix mantenir unida una família singular i vital, sempre a l’ombra d’un ésser que és tot i més.

MUCHOS HIJOS, UN MONO Y UN CASTILLO Direcció: Gustavo Salmerón. Cine: Screenbox Funatic. ★★★★✩