L'home que espera

Cortázar, Borges, Roa Bastos, il·lustres escriptors van declarar la seua fascinació per la novel·la Zama d’Antonio di Benedetto, un exili exterior i interior d’un personatge complex com Don Diego de Zama, que a finals del 1700 va exercir de lletrat del rei d’Espanya a les colònies més llunyanes. Lucrecia Martel, una de les grans cineastes del cine argentí, de mirada intuïtiva, que carrega sobre les imatges tanta bellesa com desolació i que no necessita gaire diàleg per trobar els racons més profunds dels seus personatges, no fa una pel·lícula d’època per glossar una figura amb aura històrica ni arremet contra aquesta mateixa història marcada a foc, sinó que penetra profundament en la desil·lusió permanent de Don Diego, d’aquest trasllat a un altre lloc que no li malgasti tant l’ànima, trasllat que s’eternitza, que no arriba, que desespera entre la calma i els sons recòndits, entre fantasmes i la mort que porta la malaltia dels vaixells. Zama és una pel·lícula difícil que et sorprèn, que t’envolta en l’inaguantable enuig d’un ésser que no aconsegueix capgirar la seua vida, que s’estanca, que alenteix les escenes tant com les emocions, que posa en relleu que tot està atrotinat i gastat, com nàufrags davant d’un paisatge imponent. Que enllaça temps diferents, de dilació, de campanyes violentes i desesperades per alleujar el tedi d’un home sol, Don Diego de Zama, al qual el gran actor mexicà Daniel Giménez Cacho vesteix i despulla, deixant que l’envaeixi totalment fins a convertir-se en un personatge tan real que commou i afecta. Aquesta recerca del jo es queda, s’apropia la història, es fa cine i, en la seua desordenada metafísica, absorbeix.

ZAMA Direcció: Lucrecia Martel. Intèrprets: Daniel Giménez Cacho, Matheus Nachtergaele, Lola Dueñas. Cine: Screenbox Funatic. ★★★★✩