Humanitat del monstre

Mai no dono consells perquè no sóc ni vull ser model de res, però em permetré una llicència i aquesta no és cap altra que suggerir-los que segueixin sempre Guillermo del Toro, aquest Peter Pan mexicà que té les claus per entrar en mons estranys nascuts en llibres fantàstics, en un cine de sèrie B que s’enyora i que ell contínuament homenatja. Que converteix l’horror en poesia emocional i visual; que aconsegueix que els monstres siguin molt més sensibles i romàntics que els humans sense tares, humans que respiren una vilesa extrema. Del Toro fa que els fantasmes escapin de malediccions, que els vampirs siguin afectuosos i que els déus encadenats trobin éssers que els entenguin. La forma del agua és tan hipnòticament meravellosa, tan insòlita, tan respectuosa amb les persones que es tendeix a marginar que avança com un conte delicat amb ressonàncies de Cocteau, carregat de positivisme dins del que promet ser tràgic. La protagonista, una treballadora de la neteja en uns laboratoris governamentals, és muda. Només té com a aliats la seua fidel companya de tasques i un solitari dibuixant publicitari en hores baixes, homosexual i de gran agudesa, éssers que posen els moments més ocurrents i la visió de les coses més encertades. En aquesta atmosfera rutinària, on els actes i els dies es repeteixen, tot es remou davant de l’aparició d’un ésser amfibi que despertarà sentiments i, al seu torn, sustentarà un odi exacerbat en un ésser malvat fins a la medul·la. A La forma del agua afloren els missatges, es converteix la marginació en un acte de rebel·lia, cala fins als ossos d’amor i se’ns torna la capacitat d’imaginar una vida sense barreres.