Coses de família

Està clar que la base en la qual s’edifica aquesta pel·lícula de superheroi afro arrela en el conflicte familiar, en un fet determinant que esquerda la integritat d’una família monàrquica en un país amb afany de ser llegendari, Wakanda, on més enllà del desert africà s’edifica amagat el progrés més sofisticat i el seu secret a veus, el vibranium, material que els converteix en els amos del món, en cas que aspiressin a ser-ho. Black Panther prioritza el duel consanguini i l’adorna amb viatges astrals, guerreres fidels, bruixot amb sentiment de culpa i decorats que semblen estar dissenyats per l’interiorista de Dennis Rodman. El que resulta més atraient de tot ja no és aquest esbombat gir al superheroi blanc en un món de blancs sinó que el susdit Black Panther, rei novell d’aquest país ocult, no té poders propis. Tot li ve prestat, des de la seua força nascuda d’una herba màgica, com a poció similar que la que prepara el druida Panoràmix, fins a un vestit especial revestit de vibranium confeccionat per l’excepcional cervell de la seua germaneta. Sense això, Black Panther ho passa malament, sobretot amb el cosí que té, un ressentit visceral amb males idees. Si es vol es poden buscar claus de tall racial amb ànima de discurs a l’estil Malcolm X, però sent aquesta una pel·lícula d’acció i superherois, tot resulta novell. També creure que aquesta pel·lícula en plena era Trump provi com una puntada de peu als mateixos dallonses és un raonament en va. El cert és que aquest personatge va nàixer en un còmic dels anys seixanta, i que s’adapti al cine és, més que res, perquè la Marvel té un esplèndid calaix de sastre i una gens dissimulada ambició taquillera.

BLACK PANTHER Direcció: Ryan Coogler. Intèrprets: Chadwick Boseman, Lupita Niong'o, Michael B. Jordan. Cine: JCA Alpicat. ★★★✩✩