Voler ser

Durant part de la meua infantesa i joventut he pertangut a un barri que ja amb prou feines existeix i, tot i així, roman intacte en la memòria. Era un barri de gent treballadora i nens trapelles, un lloc on les alegries i les tristeses eren comunes. Però durant l’adolescència un volia sortir d’allà perquè els amics del col·legi de pagament vivien en altres de millors. Eren temps on tot aclapara, on els problemes es multipliquen per mil, on ningú no t’entén –o això creus– i on fins i tot la ciutat sencera es pot fer insignificant.

Lady Bird em recorda aquella mirada perquè la seua protagonista, una adolescent de disset anys, viu a Sacramento, una ciutat de la qual vol sortir perquè res d’allà no la satisfà i somia en una universitat a Nova York, on tot bull i res no s’estanca. És una jove que no se sent a gust ni en la seua pròpia pell, que enveja les boniques cases d’altres, que forma part d’una família de classe mitjana amb problemes econòmics tot i que no facin d’això cap drama. Estudia en un col·legi catòlic, fet que alimenta la seua rebel·lia, i el pols que manté amb la seua mare és latent.

L’actriu i guionista Greta Gerwin, tot un referent des de Frances Ha o Damiselas en apuros, escriu i es posa darrere de les càmeres per fer un recorregut vital a un personatge que vol construir i viure els seus somnis més enllà del costat equivocat de les vies, marcant un pretès to biogràfic, estructurant una magnífica pel·lícula on Saoirse Ronan es llueix, així com la resta del repartiment, i on tot flueix cap a l’inevitable i necessari aprenentatge vital. Aquell que et diu que al cap i a la fi la teua pàtria era aquell barri i casa teua, aquella ciutat.

LADY BIRD Direcció: Greta Gerwin. Intèrprets: Saoirse Ronan, Laurie Metcalf, Lucas Hedges. Cine: JCA Alpicat. ★★★★✩