Pintura en moviment

El realitzador nord-americà Vincente Minnelli amb el guionista Norman Corwin es va adonar el 1956 que la novel·la d’Irving Stone sobre la vida de Vincent Van Gogh donava per a una pel·lícula potent, rabiosa, carregada del geni en un home tancat al seu propi laberint artístic. En les seues ràfegues de bogeria, en la frenètica ànsia pictòrica i en els reconeixibles traços. Un paper que Kirk Douglas va mimetitzar fins a l’extrem. Altres grans cineastes han seguit la línia de Minnelli amb resultats notables, convertint així la vida d’aquest pintor en valuós cel·luloide. Que ara 125 animadors hagin treballat per crear, en més de 60.000 fotogrames, quaranta quadres en moviment i centenars de detalls de tota l’obra de Van Gogh és una bellíssima barbaritat, un ingent treball per reconduir l’espectador al cor d’una animació elaborada que sorprèn en el seu meticulós afany, aquest que posa en moviment el que era vigorós però estàtic, així com una infinitat de reconeixibles escenes al servei d’una història per explicar després de la tràgica mort de l’artista. Loving Vincent és una crònica gairebé detectivesca al voltant de la petita localitat on es va treure la vida, en la qual van apareixent els personatges sortits de les seues teles per enterbolir els fets o per aclarir-los, servint en gran manera com una excusa davant de la creativitat de cada seqüència en una pel·lícula que té en actors reals models que es converteixen en pura tècnica animada. El resultat és una declaració d’admirada devoció cap a un ésser confús entre els homes, però genial entre pinzells. Un home que pot definir-se amb una frase seua que obre el film: “Només podem parlar a la resta a través de les nostres pintures.”

LOVING VINCENT Direcció: Dorota Kobiela i Hugh Welchman. Cine: Screenbox Funatic. ★★★★✩