Winchester: Arquitectura de la por

Amb un títol així, un es remunta al western. Però no, aquesta és un pel·lícula de terror o, almenys, d’ensurts escampats com cartes que reparteix un tafur, i el seu títol complet és Winchester: la casa que van construir els esperits. Fa temps llegia un curiós article sobre la mansió Winchester, arquitectònicament insòlita, on hi ha escales i passadissos que no condueixen enlloc, portes que s’obren al buit i estranyes peces decoratives a l’immoble concebudes per ments estranyes.

La història de la propietària, Sarah Winchester, viuda del gran fabricant d’armes, no desmereix la casa, una casa maleïda en reconstrucció permanent atapeïda d’esperits, on se succeeixen innombrables activitats paranormals, convertida avui dia en una atracció turística allà a Califòrnia. De cases misterioses amb lúgubres referències el cine guarda un més que notable mostrari, des d’Amityville a Hill House, passant per l’hotel Overlook fins a arribar a Rose Red o Allerdale Hall. A la llista, la victoriana mansió Winchester bé podia haver quedat en un lloc prominent al tenir historial propi per congelar la sang, però no.

Aquí, els personatges, turmentats –que són tots– a mans dels germans Spierling, es converteixen en peces de manual, i no es treu partit ni tan sols de la gran Helen Mirren. L’angoixa és tan artificiosa que entra en un bucle que repeteix consignes ja vistes en nens afectats per malediccions d’ultratomba o en antiherois que semblen necessitar més ajuda de la que proporcionen, resumit tot en una pel·lícula que només aconsegueix algun sobresalt sobre el que podia ser la por en el seu estat més primari i veritable.