Una voz silenciosa: El dolor i la culpa

A l’animació japonesa hi ha una cosa incontestable, un veritable gegant que fa de la fantasia el seu escenari particular, que crea mons i personatges que esdevenen mítics a l’imaginari col·lectiu, i que ha tingut el seu exponent més preclar en el mag Hayao Miyazaki i el seu santuari als estudis Ghibli. Per això, altres empreses dedicades a l’animació prefereixen extreure de la realitat les seues motivacions argumentals, en personatges immersos en una societat amb monolítics costums socials, obrint fissures en modes de comportament ancestral, obsoletes en temes com la igualtat de sexes o en una educació assentada en pilars masclistes. La realitzadora Naoko Yamada, que pertany a la nòmina de la Kyoto Animation, fa un pas cap endavant al traslladar a l’anime la història dissenyada per un mestre del manga, Yoshitoki Oima, sobre una nena sorda que pateix un persistent assetjament escolar, especialment per part d’un jove que fa de l’assetjament la seua via d’escapament. Així doncs, recupera aquestes dos figures anys després, en plena adolescència, mantenint la protagonista en la seua fragilitat i acompanyada pels seus, malgrat que arrossegant evidents cicatrius emocionals, i el juvenil en un passat assetjador implacable, en una profunda fase de penediment, a la recerca d’una redempció que l’ajudi a recobrar la dignitat, l’autoestima i l’empatia que tothom li ha anat negant.La voz silenciosa posa el dit a la nafra, afrontant temes com l’assetjament i el suïcidi de manera directa, fins i tot quan s’intenta mitigar el dolor amb sensibilitat, persistint i remarcant plecs de conducta que afecten la vida dels que pateixen un gran mal que s’ha d’eradicar.

UNA VOZ SILENCIOSA Direcció: Naoko Yamada. Guió: Reiko Yoshida  Cine: JCA Alpicat. ★★★★☆