El Justiciero: Netejant els carrers

Una nova mirada sobre un vell tema, frase auxiliadora que dóna via lliure per rescatar una història espremuda com un llimó ja en el seu dia, material de videoclub VHS i de la qual podem treure algunes espurnes en forma de conclusió sobre temps violents que persisteixen i perviuen en la societat americana. Però no siguem tan escarits, estenguem-nos una mica més sobre El justiciero, versió més o menys lliure firmada per Eli Roth que aporta seca i concisa violència, que no s’excedeix en floritures i, si bé no surt d’aquella història escrita pel novel·lista Brian Garfield que a la dècada dels 70 va tenir un èxit considerable transvasada al cine com a Death Wish, pel·lícula dirigida per Michael Winner, que va conèixer les seqüeles Jo sóc la justícia, El justicier de la nit, etcètera, sí que aporta precisió i crítica a una terrible realitat social a través d’internet, mitjans de comunicació o aquesta sorprenent facilitat en el negoci de les armes per poder assortir de material i convertir un ciutadà anònim en pistoler, o a través de tutorials, aprendre a ser un àngel exterminador. Aquell arquitecte de nom Paul Kersey amb l’aparença d’un dur cinematogràfic com Charles Bronson, ara és un cirurgià amb el físic del veterà Bruce Willis, d’altra banda un encert, ja que no se m’ocorre cap altre resistent actor que estigui a l’altura per substituir el petri Bronson. A més, Willis té capacitat per reinventar-se, fins i tot per convertir-se en un principiant amb molt mala llet i set de revenja, sense haver de recórrer a la seua llarga i explosiva experiència amb una idea fixa: si la llei no ho fa, ho faig jo. En fi, potser poc oportuna però entretinguda.

EL JUSTICIERO Direcció: Eli Roth. Intèrprets: Bruce Willis, Vincent D’Onofrio. Cine: JCA Alpicat. ★★★☆☆