El rei de les petites coses

De Wes Anderson, se n’ha escrit moltíssim ja sigui perquè és un realitzador tan personal com enginyós o perquè és un fabricant que construeix cine al detall, en què cada objecte, cada pla, cada línia narrativa desplaça l’espectador a un imaginari absolut, amb la creació d’una pròpia marca en cadascuna de les seues pel·lícules, la qual cosa el converteix en un dels cineastes amb més talent del panorama cinematogràfic. Un pot ser admirador de Life Aquatic, Moonrise Kingdom o El Gran Hotel Budapest, per citar algunes de les seues obres, o de totes alhora, perquè cadascuna és material manufacturat per Anderson.

És atrevit i singular. Amb Fantástico Sr. Fox, adaptant un altre desbordant creador com Roald Dahl, va miniaturitzar un món de personatges moguts amb aquesta pacient tècnica animada que és la stop-motion, i que ara amb Isla de perros torna a utilitzar amb magistral resultat, en la qual fins i tot el que és horrorós guarda una peculiar bellesa. Tradició japonesa mil·limètricament estudiada per explicar la història d’un nen a la recerca de la seua mascota en una illa abocador, al qual acompanyen un grup de gossos desheretats en una societat distòpica. Tot té caràcter fabulós, on l’exili és tan injust, la tossuderia del petit heroi tan sòlida, la construcció de dos llocs diametralment oposats tan visual, que la converteix en una ostentació d’imatgeria. Perquè només Wes Anderson s’assembla a Wes Anderson i gaudeix d’això, i ens fascina estèticament, ja que qualsevol personatge, figures amb forma humana o amb aspecte caní, és un món en si mateix amb molts detalls al voltant. Aquest home és quelcom així com el rei de les petites coses.

ISLA DE PERROS Direcció: Wes Anderson. Cine: JCA Alpicat. ★★★★☆