On habita l'oblit

No se li pot negar a Marine Francen una delicadesa notable i una manifesta bellesa visual perfectament trenada en la història que ens explica en aquesta, la seua primera pel·lícula. Haver estat ajudant de direcció de Michael Haneke i Olivier Assayas li ha servit per marcar els temps narratius, congelar-los davant d’una imatge poderosa, sense perdre gens ni mica de caràcter, així com per desenvolupar aquest film amb ànima de dona, i des de la llibertat d’adaptar la novel·la curta de Violette Ailhaud que, en edat tardana, va escriure El hombre semen i el relat d’un poble habitat només per dones, després de la repressió de Napoleó III contra els republicans el 1852. Es tracta d’una societat distòpica tancada en si mateixa per un afligit aïllament en època de collita, en el desig forçosament contingut, quan contràriament és el temps en el qual els sentits són irrefrenables. L’arribada d’un home del qual no se sap res forçarà aliances secretes per compartir-lo, mentre el temps transcorrerà revifant la passió en un laboriós dia a dia.

A La mujer que sabía leer, es distingeixen alguns trets d’El seductor, de Don Siegel, però manté un altre to argumental menys radical. Reposa en la seua extraordinària estètica, en la penombra dels austers interiors contrastant amb la llum daurada exterior, la dels camps de blat i la gent que els treballen com als quadres de Van Gogh o Millet, en gran part gràcies a una magnífica fotografia d’Alain Duplantier. Marien Francen aporta serenitat a un relat carregat de tensió interior. Sap el que vol, i ho mostra des d’una delicada i personal perspectiva femenina. Això és el que fa que la pel·lícula respiri.

LA MUJER QUE SABÍA LEER Direcció: Marine Francen. Intèrprets: Geraldine Pailhas, Alban Lenoir, Pauline Burlet. Cine: Screenbox Funatic. ★★★★☆