Lucky: La velocitat de les tortugues

Seria bo, per als que no n’han tingut oportunitat, que poguessin veure el documental Harry Dean Stanton: Partly Fiction de Sophie Huber per adonar-nos que entre el Lucky de John Carroll Lynch i el personatge real amb prou feines existeixen fissures, perquè aquest home, que és com un mapa de la geografia humana, esdevé mític. Mort al poc d’acabar la pel·lícula, aquest veterà actor la filmografia del qual és imprescindible, no va faltar mai a la cita del seu bar preferit durant 42 anys, tenia ànima de bon músic fronterer, i en ell es barrejaven el privilegi de ser una icona independent amb aquesta melancolia de l’home crepuscular, que fugia de les festes per asseure’s al vell sofà de casa seua per no enyorar-la. Lucky és un retrat vital de qui se sap vell, que entre lleus exercicis matutins fuma, perquè la seua salut és infrangible, tant com la seua bondat camuflada de rebel·lia. Un home de rutina diària caminant per carrers d’una part d’Amèrica que es resisteix a desaparèixer. Un home de frases curtes i sàvies conclusions davant del que som, davant del que serem quan no siguem res. Però aquesta por del comiat no és trista, és bonic, tan serè que emociona, com veure el David Lynch amb qui Harry Dean Stanton va treballar en sis ocasions com a company de barra de bar a qui se li ha escapat l’estimada tortuga, aquesta tortuga que camina lliure per l’aridesa del paisatge desèrtic, al mateix temps en què un gran actor, al mateix lloc ens mira i somriu cordialment amb un cigarro entre els dits, com un cowboy irreductible que ha viscut el seu temps i a la seua manera, dins d’una pel·lícula en què dins de la seua pròpia senzillesa, rau tota la seua grandesa.

LUCKY Direcció: John Carroll Lynch. Intèrprets: Harry Dean Stanton, Ed Begley Jr. Cine: Screenbox Funatic. ★★★★☆