Estimar Gloria Grahame

En aquell Hollywood del cine clàssic en rabiós blanc i negre en què la bellesa de les actrius era per emmarcar, no haver estat enamorat de dones com Gloria Grahame era excepció. Un reconeix una debilitat absoluta cap a Grahame, de radiant magnetisme, i la recordo a Encrucijada de odios, a Cautivos del mal, paper que li va donar un Oscar i que va recollir amb un escarit “moltes gràcies”, també a Los sobornados amb Lee Marvin cremant-li el rostre amb cafè bullint –vaig odiar el magistral Marvin molt temps per això– i, per descomptat, al costat de Humphrey Bogart a En un lugar solitario. Cine de finals dels quaranta i cinquanta, potent, suggeridor, irrepetible en què Gloria Grahame brillava amb llum pròpia. Però no, Las estrellas de cine no mueren en Liverpool no és un biopic, són els dos últims anys d’una dona madura i la seua relació amb un jove que la va adorar sincerament. El realitzador Paul McGuigan recull les memòries d’aquell noi i extreu amb delicadesa un estret vincle entre una dona malalta i la seua relació amb una afectuosa família anglesa que l’acull i cuida, una cosa que ella agraeix per omplir buits afectius. Hi ha melancolia en aquesta pel·lícula, salts en el temps en els quals l’alegria dóna pas a la frustració, en què la passió cedeix espai a la ruptura, en què el record s’entremescla amb els sentiments. Annette Bening es transforma en la Grahame i ens sorprèn al tornar-nos un ésser mític fins i tot en els moments en què se li escapava la vida, i Jamie Bell fa creïble la seua indefensió davant d’un destí inevitable. I de tot plegat, evidentment, queda la mirada a una actriu que la càmera sempre va buscar entre ombres per fer-la immortal.

LAS ESTRELLAS DE CINE... Direcció: Paul McGuigan. Intèrprets: Annette Bening, Jamie Bell, Julie Walters. Cine: Screenbox Funatic. ★★★★☆