Algo celosa: La maldat transitòria

Reflectint una situació derivada de l’edat, de la seua consegüent crisi i del fet d’acceptar-ho o, al contrari, tenir el món com a enemic i responsable del que passa quan arriba la tardor de l’existència, els germans David i Stéphane Foenkinos ofereixen amb aparença de comèdia aquesta història sobre una dona que no pot portar pitjor aquest trànsit, convertint-se en una malvada de manual capaç de putejar propis i estranys de les formes més diverses. La part curiosa és que potser la paraula gelos no és la més apropiada, perquè el que li passa al personatge entrat als cinquanta és que emocionalment és un desastre, i aquest conflicte interior dóna com a resultat actes irreflexius, uns de pura enveja professional davant d’una jove companya de feina, altres de no acceptar la felicitat dels altres, com li passa amb la seua exparella, sense deixar exempts d’aquest descontentament ni la seua millor amiga ni un possible romanç, i molt menys la seua adolescent filla, a la qual dóna una de freda i una de calenta. Per tant, la cosa esdevé com un buit afectiu que la converteix en mala persona fins i tot sense ser totalment conscient del mal karma que exerceix. Algo celosa, que té en la protagonista Karin Viard la millor carta –ja que l’actriu gestiona perfectament el temps d’arruinar-ho tot amb les seues mal acceptades solituds–, és una pel·lícula que després de vindicar l’acidesa com a element bàsic, acaba per abraçar la comercialitat, entrant al discurs del perdó, de la tendresa, perquè la mítica frase d’aquella dolenta amb estil que va ser Mae West no hi tingui cabuda, i això que era tota una declaració de principis: “Quan sóc bona sóc molt bona, però quan sóc dolenta, sóc millor.”

ALGO CELOSA Direcció: David i Stéphane Foenkinos. Intèrprets: Karin Viard, Marie-Julie Baup. Cine: Screenbox Funatic. ★★★☆☆