Marguerite Duras. París 1944: Crònica del desassossec

Aquesta és una pel·lícula fantasmal, ja que són aquests fantasmes que marquen l’absència els que habiten en racons del passat, els que creen incertesa i inquietud fins a arribar a ser incòmodes en la memòria. Marguerite Duras. París 1944 és una pel·lícula gairebé xiuxiuejada embastant escenes amb els escrits que van derivar en la publicació d’El Dolor, que narra l’absència del marit de Duras, com ella membre de la resistència i deportat per la Gestapo. Aquell temps d’angoixa sobre el present incert, sobre l’espera, mouen una pel·lícula que cada vegada es tanca més i més en si mateixa, amb aquesta veu en off que detalla les sensacions anímiques d’una dona destruïda per la confusió, en un depriment estat emocional arran d’una recerca incessant. S’entaulen estranys vincles amb un policia col·laboracionista en cites que aporten més dubtes en una ciutat ocupada; la relació amb els seus amics resistents és estranya, tan amorosa com depriment, fins a arribar a l’esclat de la pau que aporta encara més inquietud, a aquesta tornada dels presoners dels camps d’extermini, a la lluita contra el temps, aquell temps que s’allarga sense saber qui tornarà i qui no.

Tot en Marguerite Duras. París 1944 és un vagarejar entre el fum dels cigarros, en una casa desolada per la nostàlgia, per frases tristes sense esperança, on la figura de la Duras es desdobla o es recarrega de dolor amb la desgràcia d’altres. Fins i tot en els retrobaments hi ha melancolia, i tota aquesta exposició d’un sentiment constant, d’un desassossec enganxat a la pell, es respira a la pel·lícula, l’alenteix, la porta a un discurs bell per la riquesa de les paraules, però demolidorament descoratjador.

MARGUERITE DURAS... Dir.: Emmanuel Finkiel.: Intèrprets: Mélanie Thierry, Benoît Magimel, Benjamin Biolay. Cine: Screenbox Funatic. ★★★☆☆