On naufraga l'amor

L’escriptor Ian McEwan posseeix aquella brillant capacitat de burxar en els racons més inaccessibles del comportament humà, pot desmuntar una història d’amor plàcida i convertir-la en tragèdia, fer de la riquesa, de la bellesa, xavalla. Cada una de les seues novel·les és un reflex d’aquesta manipulació de l’amor, com en el llibre de relats Entre els llençols o Primer amor, últims ritus o com la passió inabastable d’Expiació. Tot en McEwan és tan afinat com desolador. Chesil Beach no traeix l’esperit d’aquest cirurgià d’ànimes. Al traslladar aquesta novel·la al cine i firmar ell mateix el guió, McEwan es basa en l’elegant traç del realitzador Dominic Cooke, més que res perquè el fons de la història, de naufragi emocional, no es revesteixi únicament de malaptesa, d’inexperiència amorosa que condueix a la ruptura, de regust amarg, sinó que En la playa de Chesil també es puguin rememorar els temps feliços, d’enamorament, entusiasme i tendresa en dos joves de diferent classe social que omplen els seus espais tan sols amb la presència de l’un al costat de l’altre. Aquesta parcel·la del film es va integrant durant les primeres hores de la lluna de mel en un hotel a prop del mar i dels còdols d’una platja britànica, com tot el que es respira a la pel·lícula, emmarcada en els anys seixanta, amb el pes d’una època i una societat que oculten els rubors i lloen els vetos, carregant d’immaduresa i angoixa aquests inexperts noucasats. Amb una Saoirse Ronan realment extraordinària i un notable Billy Howle transcorre aquesta bonica però punxant història d’amor, que salva el seu arrugat tram final gràcies a una incontestable bona factura.

EN LA PLAYA DE CHESIL Direcció: Dominic Cooke. Intèrprets: Saoirse Ronan, Billy Howle, Emily Watson. Cine: Screenbox Funatic. ★★★★☆