CRÍTICA. Retrat de família

Sense ser aquesta pel·lícula una de les millors de Michael Haneke, és sens dubte superior al millor film de molts realitzadors amb aire d’una intel·lectualitat heretada de qui sap on. Michael

Haneke, encara que despisti col·locant trivialitats entre els plecs d’un profund drama, traçant un joc una mica desordenat de situacions dins d’un nucli familiar amb tantes tares i pedaços que fa que la trama sigui imprecisa, no perd en essència aquest estudi sobre la part ombrívola que tenim a dins.

Aquest director és un arquitecte del sinistre, encara que a simple vista tot transcorri dins de la naturalitat. El que resulta fosc i maliciós és el que flueix sota aquesta capa invisible, i Happy End, el seu últim treball, no està exempt d’aquests mecanismes de desassossec que es van construint escena rere escena.

Michael Haneke traça en aquest film un retrat de família sense virtuts, sense connexió anímica, retorçats en un inexistent vincle afectiu o el que podríem anomenar una rica família disfuncional. Es mouen entre secrets i mentides, no hi ha arrelament ni interès de l’un per l’altre, tot és fred, sense emocions fins i tot en la pitjor de les situacions.

Per això, que aquest creador de malsons quotidians tituli la pel·lícula Happy End sona broma macabra, a entremaliadura de les seues.

Les diferents parcel·les en les quals transcorre aquesta història que fa de la hipocresia un convidat que tot ho veu i tot ho explica, es mou entre missatges febrosos entre amants secrets, en un matrimoni en el qual un d’ells ha decidit no estimar l’altre, en un joc d’interessos i aparences entre un clan que es mou en el món dels negocis amb més mesquineria que noblesa, i en què el més ancià de la família desitja no viure més i esborrar-se d’un fastiguejat cercle on res ni ningú no el motiva. Un home vell que ja va tenir la història d’amor més bonica en la magnífica Amor rodada per Haneke l’any 2012.

I en aquest laberint d’enutjosos personatges s’afegeix el fill de la gèlida dona de negocis convertit en un inútil que trenca contínuament les regles, rebel i vençut. Tot plegat davant de la tristesa permanent d’una nena, filla d’un pare amb doble moral, que ha d’habitar amb tots ells i a la qual no fan cap favor entre tant fingiment.

Potser és perquè Haneke ens té mal acostumats amb els seus profunds estudis sobre la maldat i la condició humana en grans treballs com Funny Games, Caché o La cinta blanca que aquest Happy End ens pot semblar una obra menor. Però no ho creguin pas: el seu estil maliciós perdura.