LA CRÍTICA DE JUAN FERRER
Estiuejant a la francesa
País: França.
2018. Comèdia.
Direcció: Eloise Lang.
Intèrprets: Camille Cottin, Miou-Miou, Camille Chamoux.
Cines: Screenbox Funatic
Tot això vindrà atès per la clara intenció d’aixecar l’ànim a la susdita mare, en hores baixes, abandonada pel seu marit per una noia trenta anys més jove, i en un moment delicat ja que, a més, està punt de complir els seixanta, cosa que tampoc no hi ajuda gaire.Aquest és el retrat de tres dones a la recerca d’uns dies de felicitat –malgrat elles mateixes–, de fer pinya en moments difícils, de retrobar-se i de donar-se suport mútuament, cosa que també és discutible, i en definitiva, d’esquivar un temps aquesta solitud que cap d’elles no sembla que tingui, i les tres pateixen a la seua manera, de vegades fins i tot sense voler admetre-ho.
Amb uns vímets a simple vista molt bàsics, la directora Eloise Lang modela aquesta comèdia també aparentment fàcil de desenvolupar, buscant l’embolic a l’illa, aventures a diverses bandes, mals entesos, actituds infantils i no poc batibull que els personatges van provocant amb artificis i pactes que bé podien acabar més en drama que en comèdia. El que succeeix és que aquest alliberament interior, aquesta nova mirada als codis maternofilials, aquesta decisió d’obrir-se encara que per moments sigui un disbarat, marquen un segell propi, el d’una producció molt francesa, oberta i descarada, sense prejudicis, en ocasions fins i tot gens correcta, i amb l’al·licient de deixar entrar altres personatges en la trama que també aporten més embolic i barra, però que promou els afectes, marca actituds i canvis.
I entre els racons d’una història senzilla i corrent es manifesten sentiments introspectius, d’aprenentatge perquè és el que en definitiva la pel·lícula proposa, acceptar-se i ser acceptat, estimar-se i viure la vida.Vacaciones con mamá té l’atreviment de ser natural, no amaga res, i ni tan sols no ho pretén, i això, sense ser la comèdia de l’any, s’agraeix perquè refresca la ment i es deixa veure sense complexos ja que al cap i a la fi el seu propòsit principal és precisament intentar fer riure i ser amable, sense deixar de ser múrria, fins i tot desvergonyida, i això, sens dubte, a la pel·lícula li prova.