Tot pot anar a pitjor

Aquesta pel·lícula arriba amb segell de comèdia negra islandesa, però ràpidament se’t congela el somriure si aconsegueixes que alguna cosa et sembli divertida. I és que Buenos vecinos és pertorbadora i inquietant i es mou en dos fronts dramàtics que es relacionen. El primer entorn d’una separació, una infidelitat que agreja comportaments, que posa una menor al centre de la ruptura, i on els malentesos i l’assetjament desesperat faran la resta. I l’altre, que naix d’una nimietat com la majoria de conflictes quotidians, però que assoleix cotes altament tràgiques revelant la insondable maldat que nia en l’ésser humà. Un arbre que fa ombra al porxo dels veïns és el punt de partida cap a la sordidesa més absoluta, revenges que converteixen la calma entre dos cases veïnals en una irreconciliable guerra psicològica i cruel que l’islandès Haffstein Günnar Sigurðsson dosifica i alenteix, despertant monstres ocults.

D’aquesta Islàndia en la qual tot és calma, on sembla que mai no passa res, s’obre una crònica negra gèlida, tan realista que no provoca empatia amb cap personatge, al contrari, des dels penosos per contreure’s, per fer-se petits davant de la desaventura, fins als despietats, traumatitzats per desgràcies personals, i que canalitzen la seua ràbia devers l’entorn més pròxim. Aquesta espiral d’odi narrat amb la naturalitat de qui observa sense immutar-se i sorprèn. Aquesta fredor tan aclaparadora que ve del nord, com una ràfega d’aire gelat, on es va formant com un espill en el qual podríem estar reflectits nosaltres mateixos, perquè l’estupidesa no és patrimoni d’un lloc, ni d’uns pocs, i la maldat tampoc.