Solitud d’un fantasma

Quan dos mons contraposats però vinculants, tant que no s’entendria l’un sense l’altre–com és la vida i la mort–, es dilueixen entre si, el que queda lligat entre l’existència i el final, entre el que va ser i el que és, són fragments com els records, la història dels llocs on es va habitar –que al seu torn van ser llocs d’altres–, les sensacions i el pas dels dies, els sentiments que queden estancats en l’aire, l’amor intangible i la solitud i el buit que provoca tot això en els que han perdut algú que no podran substituir, i en el pla més abstracte, més espiritual i incorpori, en els mateixos morts.

A Ghost Story és la història d’un fantasma que no provoca cap por, ja que el que proposa el realitzador David Lowery és una profunda història d’amor immaterial, i aquest fantasma és la imatge més pura de la solitud i la tristesa, i aquestes imatges tan depurades entre la cadència de la música, la seua impol·luta presència invisible davant dels mortals, i per tant davant de la seua estimada, genera pesar, aquest vincle entre la vida i la mort que ni es nota, però que recorre existències separades per sempre.

Amb el format 4:3 se simplifica la seua visualització, gairebé com si un cineasta amateur i invisible acompanyés aquest fantasma pels racons que va estimar en vida, que és testimoni d’aquests lànguids passejos entre el paisatge i les estances de la casa, que observa la seua estimada que al seu torn ha quedat encasellada en un no-res quotidià a causa de la mort del seu espòs, aconsegueix un punt filosòfic important, fins i tot no esquiva la lentitud del temps, per moments fins i tot es fa insofriblement assossegada, però aquest punt és el que també aconsegueix que puguem connectar amb un ésser que es resisteix a abandonar tot el que era propi.A Ghost Story no necessita mostrar un espectre complex, la seua presència és fins i tot el més proper a una visió infantil d’un esperit, un simple llençol i dos forats que mostren el buit interior.

Té aquesta pel·lícula atmosfera d’un cine lliure i independent, i des d’aquest lloc hi ha un magnífic treball tècnic, visual, de bellesa en l’enquadrament, de profunda reflexió sobre allò dolorosament inevitable.

Una malenconiosa mirada diferent, original i poderosament magnètica que guarda en el seu metratge tota la càrrega sentimental que hi ha després de la pèrdua, entre aquesta línia que separa el viu, que és palpable i tangible, del que ja no hi és, del que tan sols perdura en la memòria, com en aquesta història, tant la memòria dels vius com la dels morts.