A mig camí

Tant si és per la teua vida o per salvar la d’altres, els tractes amb el diable no van bé, i en cine, des del Fausto de Murnau, ho hem anat constatant. El pacto de David Victori, el jove cineasta que va aconseguir guanyar el concurs de curtmetratges apadrinat per Ridley Scott i Michael Fassbender i que li va permetre rodar la websèrie Zero, s’endinsa en el thriller psicològic amb traços sobrenaturals amb un argument que es basa en la desesperació d’una dona capaç de tot per salvar la persona que més estima. La idea de la pèrdua, la tragèdia i la pertorbació pel dolor és l’eix amb què treballa aquesta història que no entra plenament al territori del terror, sinó que el voreja, deixant un cert aire de sí però no, i aquest maneig d’un argument que s’inicia poderosament, torbant i creant una atmosfera que presagia un viatge a la bogeria, va deixant lloc a un automatisme del qual la pel·lícula es ressent. Té David Victori prou material per interessar, també sap mostrar les debilitats dels personatges, aconsegueix un ritme tens i modela situacions amb eficàcia, però tanmateix hi ha en aquesta pel·lícula aparences de ser un producte pensat més per a la taquilla que per desenvolupar lliurement el talent d’aquest jove realitzador. I això ens porta a Belén Rueda, convertida en musa del cine de terror espanyol, ja que després d’El orfanato, la seua participació en el gènere ha estat constant amb títols com Los ojos de Julia, El cuerpo o la recent No dormirás, i això corrobora el que ja hem dit, malgrat que El pacto compta amb l’eficient Darío Grandinetti demostrant ofici. Al final, la pel·lícula deixa la sensació de quedar-se a mig camí entre el que hauria pogut ser i el que en realitat és.