Els amors equivocats

Una de les frases carregades de veritat que l’escriptor rus Anton Txékhov va deixar per a la posteritat sentencia: “Els infeliços són egoistes, injustos, cruels i incapaços de comprendre l’altre. Els infeliços no uneixen les persones, les separen.” I a la peça teatral La gaviota reflecteix en cadascun dels personatges una infelicitat extrema, mal d’amors que enverinen i no tenen antídot, que ho envolten tot amb un halo de tristesa que flota a l’aire. Els personatges de Txékhov s’instal·len en el drama com una forma de vida, i els taca. Michael Mayer sap el que són les taules del teatre i els textos de Txékhov, va dirigir Tío Vania, i per això, al traslladar La gaviota al cine, no ha perdut aquest territori en què com en un escenari tots es troben, però també aconsegueix que puguin perdre’s per aquesta casa pairal, entre llacs i boscos per anar arrossegant les seues apassionades dissorts. Cada personatge es dibuixa a si mateix, els seus desitjos emergeixen des d’una postura fèrria cap a sentiments equivocats, ja que la passió d’un no és la de l’altre, i es converteixen en presoners d’un destí erroni. Tot és elegant a la superfície, en una classe burgesa en què conviuen una egocèntrica actriu que tot ho governa encara que sense poder salvar-se de ser també esclava de l’amor; un jove amb ànima suïcida; un vell sempre entre l’agonia i els somnis trencats; un escriptor capritxós; l’enamorada que ha posat dol a la seua vida, o la jove seduïda i destruïda com una indefensa gavina. Teatre filmat per tractar un tema antic com el temps, la infelicitat de l’amor. I en un

flashback pròleg/epíleg, admirem un cine subtil no exempt de maliciosa crítica sobre el que som.