Interior d’un convent

Si el 1978 el realitzador polonès Valerian Borowczyk incomodava molta gent amb la seua pel·lícula Interior de un convento, convertint un lloc d’espiritualitat en un model de pur erotisme, ara estira el fil d’El conjuro 2, on una monja maligna ja feia els seus primers passos, adquirint aquí un protagonisme absolut dins d’aquests informes Warren que comencen a ser una mina plena de vetes. La història ens remunta a l’any 1552, quan apareix el mal per convertir en maleït un convent de clausura que es troba situat als Carpats romanesos, lloc en què s’obre una porta de l’infern, una cosa que la sang de Crist en mans dels croats evitarà per alguns segles. Anys més tard, el suïcidi d’una religiosa fa que el Vaticà enviï un especialista en casos foscos i exorcismes, i una novícia elegida per tenir un passat visionari. A aquesta parella se suma un jove francocanadenc que viu prop de la zona, i d’aquesta manera dóna inici tant a les investigacions com a la tortura psíquica i física dels tres personatges a l’interior d’aquest lloc, el qual es troba farcit d’horrors. Hi ha ensurts de tot tipus, música lúgubre, passadissos ombrívols, encontres continus amb el mal, i moments histèrics que arriben, fins i tot, a molestar per carregosos a l’escampar-se sense sentit, destinats a arribar a una espècie d’embogidora catarsi final. L’ambientació és elaborada, provoca intranquil·litat, però el guió és ple de tòpics i això, a part d’una matussera realització, resta possibilitats a una pel·lícula que juga a l’eterna lluita entre la fe i el sacrilegi, però cada vegada més descaradament, on el que és profà ja es troba entre els murs de la cristiandat, encara que, tot cal dir-ho, per ara amb força imperícia.