Un brillant esperpent

Ja des del títol mateix podríem qualificar aquesta pel·lícula d’irreverent, caricaturesca, absurda, friqui, esperpèntica i tot el que desitgin afegir-hi de més, i ni tan sols sonaria a res pejoratiu o menyspreador perquè Matar a Dios és totes aquestes coses juntes i més. En aquesta decidida vocació de ser una comèdia negra, negríssima, tot es justifica perquè hi ha un Déu nan i cabró que ja des de l’inici del film mostra una perversa maldat, irrompent després en una casa aïllada on una família amb molta misèria moral a sobre intenta passar el Cap d’Any, cadascun amb les seues tares emocionals a flor de pell, per anunciar-los l’Apocalipsi, l’extermini de la raça humana quan surti el sol, i els ofereix la potestat de salvar-ne només dos. Tota una papereta per a quatre ànimes que reflecteixen els defectes i xacres que representen l’ésser humà i l’honestedat més sincera en moments determinats i determinants.

Aquest Déu és el més semblant al diable, borratxo i malcarat dins d’una història extravagant que té aquest punt d’inflexió, de surrealisme d’aquell Ángel exterminador buñuelià, i inequívocs acostaments a l’original cinema que feien Jeunet i Caro, i indefectiblement al més representatiu d’Álex de la Iglesia. Amb tots aquests components, Caye Casas i Alberto Pintó aconsegueixen un miracle amb escassos mitjans en una pel·lícula d’interior i amb actors de veritat, sense aura d’estrella que els reprimeixi i, valgui la redundància, que els divinitzi, magnífics tots ells. I no fa falta que ho digui la crítica, ja que s’han emportat entre molts altres premis el que van concedir els espectadors a l’últim festival de Sitges i, a aquests, no els enganya ni Déu.