Poesia del dolor

Un jove davant del mirall observa la terrible bretxa al cap que li ha deixat com a ferida visible i invisible en el més profund del seu ésser un cavall de rodeo. No podrà saltar i forcejar mai més entre la tanca, en aquestes trobades de cowboys que d’una manera crepuscular criden i elogien els seus genets al so de la música country. Ni tan sols podrà cavalcar per aquests paisatges de l’Amèrica profunda, espais oberts on rugeix el silenci entre tempestes i solituds.

No existeix pitjor càstig per al jove Brady, que no va fer cap altra cosa que estimar els cavalls, acariciar-los i entendre’ls, ensinistrar-los fins a formar un sol cos àgil i bonic, muntar-los sense que la mà quedi engarrotada a les regnes, ser lliure guanyant-se la vida amb el que més estima.The Rider, carregada d’una melancolia aclaparadora, d’una bellesa que commou, és una pel·lícula que té pell i ossos, veritable ànima pel seu realisme gens dissimulat, per aquesta desencisada vida dels perdedors de territoris polsosos, d’un estancament que et condueix al no-res quotidià, a saber que un no és res si no pot ser l’únic pel qual viu. La realitzadora xinesa nord-americana Chloé Zhao filma amb summa delicadesa la família Jandreau, el pare que va malgastar el seu temps en màquines de joc, que no dubta a vendre el cavall favorit de Brady perquè pateix de la màgia i de la sensibilitat del fill amb aquestes boniques criatures, però que en el fons no sap dir com estima tant el jove com la filla autista que viu en el seu personal món.

No hi ha res gratuït a The Rider. Són actors no professionals i els seus sentiments són veritables perquè ells no vénen a nosaltres, sinó que som nosaltres els que tenim l’oportunitat d’acompanyar-los a través dels seus sentiments, de la seua trencada unitat familiar, de les seqüeles que deixa una ferida capaç de trencar tots els somnis d’un home.

Brady, en la seua tragèdia particular, també té temps per visitar i animar el seu millor amic, tetraplègic a causa d’una altra mala caiguda amb un toro furiós, i en aquestes desgràcies compartides hi ha molta veritat, molt sentiment, que et diu que el que estàs veient té una força enorme i el poder de fer-nos sentir.

La tragèdia es modula amb l’èpica, amb la vida, amb el vent i l’elegant galop d’un cavall i el seu genet units per un vincle afectiu que va més enllà del dolor, que emociona, que ens entendreix, que ens sacseja, i això converteix The Rider en fragments de dolorosa vida que, tanmateix, respiren pura poesia.