Corre, porquet, corre

Rugeixen darrere d’un jove desertor alemany els seus perseguidors disparant-li mentre li van cridant “corre, petit porquet, corre”. És una seqüència desesperada que immediatament col·loca en situació. La supervivència és la clau, i aquesta supervivència porta aquesta pel·lícula cap a territoris trasbalsats, fora de control quan aquest mateix soldat troba un uniforme de capità amb qui es disfressa iniciant un recorregut brutal en companyia d’altres desertors que formaran la bàrbara tropa de Herold, deixant un rastre de mort a la rereguarda d’una Alemanya en vigílies de la caiguda del Reich. El realitzador Robert Schwentke pren com a referència el cas real de Willy Paul Herold, executat l’any 1946 amb 21 anys per crims de guerra per haver desencadenat un infern i extermini en un camp de presoners desertors com ell, escenes que el film retrata amb cruesa en un rabiós i realista blanc i negre, així com el pillatge i l’assassinat indiscriminat per part d’aquest envilit grup salvatge que fa de l’amoralitat el seu senyal distintiu. Aquesta supervivència, aquesta farsa que podria caure en la comicitat, es converteix en un drama devastador, en la mutació d’un ésser de víctima a botxí al qual superen els esdeveniments, i al qual s’acomoda fent gala d’un poder terrible dins del caos, on res no funciona i tan sols la crueltat més atroç té aparences d’heroïcitat, de servei a un sistema criminal. El cine ja ha donat mostres més que concises sobre els desastres del nazisme, però El capitán ho fa des d’una visió pròpia, des d’una aterridora memòria del saqueig en una Alemanya estigmatitzada, convertint-se d’aquesta manera en un exercici de memòria implacable.