A la casa encantada

Que un director com Eli Roth, especialitzat en un cine de terror sagnant com va demostrar amb Hostel, ara sigui responsable de l’adaptació de La casa del reloj en la pared, novel·la de tall juvenil molt popular als EUA que forma part d’una sèrie de llibres que segueix els casos del nen orfe Lewis Barnavelt que van escriure als anys setanta John Bellairs i il·lustrats per Edward Gorey –amb un dibuixos que tenen ànima gòtica i una imaginació per inquietar extraordinària–, pot resultar tan estrany com que la factoria Disney adapti Stephen King. El cert és que, sense arribar a fer patir un públic adolescent, Roth realitza un treball adequat no sense certs alts i baixos, però que globalment no desentona en imatgeria, ja que la història està plena de moments i objectes que donen molt joc, com carabasses amenaçadores, autòmats al servei del mal, mobles que tenen vida pròpia, una casa encantada que en ocasions va per lliure, i aquesta perpètua lluita entre el bé i el mal reflectida entre mags de màgia blanca i aliats del jove Lewis, i de màgia negra amb molt males intencions.

Roth compta amb un sempre excèntric Jack Black, que al paper de bruixot jovial es troba com peix a l’aigua, i d’una Cate Blanchett de físic nacrat que dóna presència a aquest art de màgia i misteri; i per al costat fosc, Kyle

MacLachlan

posant èmfasi al rol de brivall predestinat a no sortir-se amb la seua, i no és un

e

spòiler, ja que estava escrit per endavant. Com en moltes adaptacions, la imaginació és lliure quan es llegeix i tot cobra forma segons l’ideari del lector, i aquesta pel·lícula cedeix espai als elements decoratius en detriment de la veritable essència de la història.