Esquelets dins de l'armari

Existeix una popular expressió britànica que diu “We all have skeletons in our closet”, que traduït ve a assenyalar que tots tenim esquelets a l’armari, o el que és el mateix, que guardem coses inconfessables que val més que no s’airegin, que quedin tancades, malgrat que potser necessitessin ser dites com a exercici de consciència per treure de les ombres i donar veu a qui no la va tenir per imperatiu emocional, perquè farses i mentides no ocupessin un lloc de simulada veracitat i, d’aquesta manera, fingir una vida feliç tancada en un drama que sempre serà una ferida no cicatritzada, un dolorós silenci construït en la fal·làcia.

D’això va La buena esposa, una pel·lícula que tanca un d’aquests secrets que planen en la vida d’un matrimoni, secrets que no revelarem perquè, en definitiva, són la columna vertebral d’una història entre dos persones madures.

Ell, un prestigiós escriptor a qui acaben d’anunciar que ha guanyat el Nobel de Literatura; ella, el seu suport més ferm, sempre en segon pla, eclipsada per la fama del seu marit. Ella, que va ser la seua enamorada exalumna. Ella, la que a través de

salts en el temps

observem com es va convertint en l’ànima de l’altre, fins arribat el dia en el qual l’Acadèmia sueca reconeix l’escriptor Joe Castleman com el literat viu més influent i una de les plomes més brillants del segle XX.

En el viatge de la parella a Europa, i en els moments imminents a l’acte de lliurament del prestigiós guardó, assetjats per un periodista que desitja escriure una biografia no autoritzada i que intueix que no és or tot el que llu, es despertarà el ressentiment, la veritat amagada, les irregulars relacions conjugals, les paternofilials tenses i incòmodes i, sobretot, la posició d’una muller que ha acumulat massa silenci.La buena esposa, que té cert aire de posada en escena teatral, s’articula a través de dos personatges amb matisos molt dominats per la parella protagonista, un Jonathan Pryce amb molt ofici a l’esquena i, sobretot, per una incommensurable Glenn Close, que fa que tot flueixi directament cap a la seua mirada, a la seua personalitat, als seus cops d’humor, a la seua contenció o a les seues explosions de ràbia, i demostra al públic que la seua sola presència magnetitza, cobrant força no en el drama que es desenvolupa al seu voltant, sinó a través d’ella mateixa.

D’això es beneficia aquesta pel·lícula, en els actors, que són els que donen brillantor a aquesta crònica de rancors i mentides durant llarg temps acceptades. Com els esquelets amagats dins de l’armari.