"Mandy": Terror psicodèlic

Cal reconèixer a Panos Cosmatos l’habilitat per introduir l’espectador dins d’un viatge al·lucinogen i hiperviolent utilitzant tota mena de recursos fílmics, a més d’una devoció per gèneres dins del gènere com el giallo italià i el cine dels 70 i 80 americans, amb Sam Raimi, Clive Barker, Tobe Hooper o John Carpenter al capdavant. De tot això, ha construït una miscel·lània que ha posat una bona part de la crítica dreta i eufòrica per aquest regal sagnant que és Mandy, i d’altres escèptics i gens còmodes amb aquesta bogeria infernal servida com un còctel sobrepassat i demencial.

Tenint en compte que és precisament això el que pretén el realitzador, cal intentar visionar Mandy com una esquizofrènica història de revenja típica i tòpica que té la seua fibra en la manera com es fabrica, en com es dimensiona des dels seus plans visuals, on tot el cine de terror té la seua referència, fins i tot en el camp de l’animació per a adults recordant l’estil de Ralph Bakshi. Potser per això, l’aficionat al gènere veurà en aquesta pel·lícula tota una gran experiència per deixar gravada en la memòria.

I com no, a part de la seua desenfrenada potència estilística, una mica del que Cosmatos ja venia oferint amb Beyond The Black Rainbow, del 2010, és la presència cada vegada més inclassificable de Nicolas Cage, un actor capaç del millor i del pitjor, però professional fins al cansament, i aquí concretament totalment alienat en la seua ànsia de revenja.

La història de Mandy és de manual: un llenyataire que viu molt tranquil però sempre amb cara de ressentit de la vida al costat de la seua dona en ple bosc –ella molt donada a la literatura fantàstica, a il·lustrar mons i herois estranys– seran assaltats en plena nit per una extravagant secta, i uns motards infernals donaran per finalitzat d’una manera truculenta l’idíl·lic estat de la parella, una cosa que s’aprecia a la primera part de la pel·lícula, que fins el moment era més de droga tova. A partir del tràgic succés, tot és droga dura, un tiberi de sang i mort en el qual Cage exerceix d’exterminador pel broc gros, generador de malsons encara més trasbalsats, involucrat fins als ossos en aquesta carnisseria que té aparences d’entrar a la galeria de les més ferotges pel·lícules del gènere.

I estant així les coses, que ningú no se sorprengui ni s’aclapari veient Mandy. És el que hi ha, pur paroxisme visceral i molt d’experiment estilístic d’un director que, el que és segur, no deixa indiferent ningú.