Les estratègies artístiques

U

n tendeix a tenir certa debilitat cap a les comèdies àcides argentines, i aquesta ho és, d’aquelles on brilla i flueix una trama amb rivets negres, irònica, i que destil·la molta mala bava cap al negoci de l’art, el seu mercat, el seu criteri i els seus capritxosos girs cap a tendències i esnobismes. Aquesta mirada afilada entorn d’aquest món ja es va poder observar amb l’opera prima del tàndem format per Mariano Cohn i Gastón Duprat a la pel·lícula El artista, una crònica sobre la suplantació, sobre la farsa entorn de les arts plàstiques, estrenada fa una dècada i que va merèixer entre altres premis el que atorga la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida.

L’any següent, el 2009, van tornar a sorprendre amb El hombre de al lado, una crítica incisiva que enfronta idees de dos personatges antagònics davant d’una decisió, nímia per a un, capital per a l’altre, en un edifici de gran valor arquitectònic, i van tornar a guanyar.

El 2016 va arribar El ciudadano ilustre, o que tornar al lloc d’origen per ser homenatjat no és la millor idea, ja que la condició humana en ocasions destrueix, com diria Wilde, allò que hauria d’estimar, i va arrasar. Ara, amb Mi obra maestra, Duprat assumeix la direcció en solitari mentre que Cohn es queda a la producció, i torna a les claus d’El artista transitant pels espais de l’art i els seus desordres. La història ens remet a Arturo (Guillermo Francella), un galerista coneixedor de tots els trucs i totes les estratègies per vendre quadres que, tanmateix, no aconsegueix col·locar una sola pintura del seu amic de sempre, Renzo Nervi, que després de gaudir de certa fama als vuitanta ha caigut en l’oblit gràcies al seu caràcter malcarat, mossegador, tan ressentit, tan inadaptat als nous temps, que cada intent de treure’l del clot es converteix en un nou desastre. Estant així les coses, i amb un personatge entremig amb ànima de hippy, com dirien els argentins força pelotudo, pintor i galerista, ordiran un pla per enriquir-se posant l’ull en l’estupidesa que envolta part del sector artístic.Mi obra maestra creua en el seu argument frases acerades, és enginyosa i guarda moments de brillantor en els dos grans protagonistes, un Guillermo Francella que surt de la comèdia i entra en el drama amb facilitat –n’hi ha prou a recordar El clan o Animal–, tornant a la comicitat amb la seua habitual facilitat, al costat de Luis Brandoni, un veritable pes pesant dins del cine argentí, dirigits aquí per un realitzador que sap quin pal toca per mostrar una història d’autèntica amistat camuflada de crítica mordaç.