Cadascú a la seua

La pel·lícula s’inicia brillantment, enquadrant l’habitació d’un hotel amb un nouvingut que aixeca el terra i amaga un maletí. Aquesta escena, amb una música dels anys 50, plovent a l’exterior i amb un to de pur cine negre que recorda el millor cine dels germans Coen, promet un argument on tot ha de complicar-se, on cal moure uns personatges que, com en tota historia noir que es preï, no han de ser el que aparenten ser. Malos tiempos en El Royale ofereix tot això, fins i tot derivant cap a territoris que s’allunyen d’un cine amb to clàssic per jugar a l’estil Tarantino a la part final, cosa que en certa manera fa malbé la complexitat que es desenvolupa en aquell lloc deu anys després. El Royale, al qual una simple línia roja separa en dos estats, Nevada i Califòrnia, va ser lloc d’èxit, de joc, de vici, i d’un secret voyeurisme interessat a observar la immoralitat dels seus poderosos hostes en un temps amb forta càrrega política. I aquesta observació clandestina que amaga aquest hotel vingut a menys, sense pretendre-ho, remet a la novel·la de Gay Talese El motel del voyeur, en la qual el seu propietari durant dècades va observar furtivament les conductes sexuals dels que s’hi van allotjar. Drew Goddard també ens porta a les històries d’Agatha Christie tancant personatges que per motius diversos han recalat al lloc i queden aïllats amb els seus propòsits. Al final, la pel·lícula es converteix en un complicat teixit on cada personatge té la seua pròpia perspectiva en una història que per moments es congela en el seu extens metratge i en cada una de les històries que conflueixen alternant en excés el que és singular amb el que és obvi.