Metòdic sofriment

Sembla impossible imaginar fins on pot resistir un ésser humà el dolor, el maltractament, la humiliació, una mortificació que esdevé eterna, ja que dotze anys en la desesperada situació en què es va col·locar les persones que van patir presó a l’Uruguai de la dictadura dels 70 sembla tota una vida mal viscuda, ultratjada fins al més profund racó de la memòria. La noche de 12 años, última pel·lícula d’Álvaro Brechner, que ja havia demostrat la seua traça a Mal día para pescar o Mr. Kaplan, se submergeix en el confinament de tres membres del Moviment d’Alliberament Nacional des de l’any 1973 fins al 1985, moment de l’alliberament quan el país charrúa va votar a favor de la democràcia. És la tremenda història de l’escriptor Mauricio Rosencof; també del que posteriorment seria senador Eleuterio Fernández Huidobro; i del que es convertiria en president de la nació, José Pepe Múgica en els anys més foscos de les seues vides, en el seu periple per presons infrahumanes i altres esborronadors llocs de reclòs. Homes desposseïts de la seua condició per convertir-se en carn torturada, en menuts humans apartats d’un món més enllà dels minúsculs recintes on van ser confinats i aïllats, i comunicant-se tan sols a cop d’artell contra la paret. Existeix un cine sobre la barbàrie de les dictadures a Llatinoamèrica encara latent, i aquesta pel·lícula entra per dret en aquesta categoria de denúncia que traspassa el temps, que mostra dolorosament i crua la maldat sense límit d’uns davant l’enteresa encara en la desesperació d’altres. La noche de 12 años es basa en tres protagonistes poderosos davant de les càmeres, l’uruguaià Alfonso Tort, que estremeix en cada pla, en cada cop de degradació; l’argentí Chino Darín, que demostra que fins i tot pot sobresortir molt més enllà de l’ombra del pare, i Antonio de la Torre, que en la seua vocació camaleònica et creus i pateixes al seu costat tot el dramatisme que colpeja cada moment en una pel·lícula reforçada per escenes de gran càrrega emocional, com les visites dels familiars, entre l’esperança i la desesperació, o amb

flashbacks que ens remeten als temps de revolta, de persecució, de crim, d’assassins uniformats, els mateixos que després, tret de comptades excepcions, van gaudir amb la tragèdia de l’altre. Aquesta no és una pel·lícula agradable. És un veritable manifest sobre la nostra condició que et colpeja i, sobretot, un homenatge a homes que davant l’adversitat van aconseguir fer història.