CRÍTICADECINE
La nostàlgia del lladre
Cine: Screenbox Funatic.
País: Espanya. 2018.
Director: León Siminiani.
Gènere: Documental.
Durada: 85 minuts.
Després, entre permisos i finalment posat en llibertat, ocult rere una màscara, el Flako es converteix en un amic, enllaçant vincles afectius, de família, d’idees i de dubtes, i això és el que converteix aquesta pel·lícula documental en fragments quotidians, en el fet de relatar una crònica particular i obrir-la a l’espectador sincerament, amb totes les indecisions i objeccions per part del cineasta, i aquesta franquesa nostàlgica amb què l’atracador revela la seua personalitat, els seus records infantils, la influència exercida per un pare butroner, elevant la seua figura més enllà d’allò purament delictiu, aportant també la mirada dels afectes que s’alternen amb traumes d’haver viscut des de sempre al costat salvatge. La paraula apunts, que al cinèfil el remuntarà a treballs de Pasolini, en mans de Siminiani és un compendi d’ideologia delictiva, de tècnica de robatori a través dels budells d’una gran ciutat, el seu clavegueram, de la intel·ligència al servei d’apropiar-se el que és aliè fins i tot amb la idea del lladre que roba al lladre, de la pujada d’adrenalina quan s’arrisca, de repàs dels artistes de guant blanc de tan singular disciplina, que té la màxima expressió en l’italià Albert Spaggiari, però sense oblidar que darrere del personatge hi ha un ésser humà molt normal, rehabilitat, les gestes pròpies i alienes del qual són ja només records, com aquella cançó que no pot oblidar, La pared, de Bambino, que sempre posava el seu pare després de cada atracament. Hi ha en aquest documental experiència pròpia del realitzador, no s’amaga res, no es dramatitza, tot és vivaç, intel·ligent. Tan natural que la seua construcció, desenvolupament i desenllaç és més motiu de celebració que de qualsevol altra cosa.