Nadal zombi

Quan es tracta d’una pel·lícula adolescent en la qual es canta i es balla, resulta fàcil que acudeixin a la memòria títols referencials. Quan apareixen zombis que al cine ja són per si mateixos un gènere, doncs un altre punt. Tant en una situació com en l’altra hi ha moltíssims llocs comuns, però el que col·loca Ana y el Apocalipsis dins d’una parcel·la amb el seu toc d’originalitat rau en la barreja que entre morts vivents i mossegades s’intercalin números musicals amb nois i noies que donen vida a una situació que amenaça amb tot el contrari, i que per rematar-ho transcorre en època nadalenca. Com en la celebrada Zombies Party, l’instint de supervivència és paròdic i es concentra en una petita localitat anglesa entre personatges enamoradissos uns, fanfarrons d’altres, incompresos o de forta personalitat, a més del tarat de torn personificat en el director de l’institut. S’estrenyen vincles familiars dins d’un caos macabre on tot sembla derivar cap a la pèrdua de la innocència, trastocant aquestes presents ganes de sortir de l’avorriment quotidià, una cosa que ve donada de forma brutal per una situació terrorífica. Impagables per còmiques resulten les escenes d’un dia qualsevol amb la protagonista cantant pels carrers aliena al desordre sagnant que té darrere o el picant tema que es marca la jove Marli Siu sobre l’escenari a la festa del col·legi. En el seu batibull zombi, en les seues cançons, en el seu pols purament juvenil, va quedant un regust amarg de desencant sobre un present que ja no és i un futur incert, tal com passa a la vida real, perquè com els mateixos personatges assenyalen ja no hi ha finals com els de Hollywood.