Les vacances de Fiona

Tant la canadenca Fiona Gordon com el belga Dominique Abel són una parella a reivindicar en el cine còmic pel seu gens dissimulat aprenentatge dels mestres clàssics, i també per aportar llum i color a un gènere que en moltes ocasions degenera en sal grossa i en material ordinari, un humor sense maldats, en ocasions infantil, i on predomina més tot allò que és físic i gestual, que no pas les grolleries de riure fàcil. Per si mateixa, aquesta parella ja té moltes taules en el món del teatre, i aquesta és la quarta pel·lícula que roden al seu aire, un aire on no hi ha vileses, on una història simple es complica entrellaçant-se amb personatges que mantenen un vincle entre si, i això fa de la pel·lícula Perdidos en París una comèdia sentimental a través de l’absurd. Fiona és una bibliotecària tot innocència en un petit poble canadenc que al rebre una carta de la seua tia reclamant ajuda –la volen ingressar en una residència– viatjarà fins a la ciutat de la llum per ajudar-la. Fins allà arriba carregant la seua motxilla amb la bandereta canadenca onejant al vent, i també allà començarà un boig itinerari. Entremig, apareixerà un rodamón amb cert aire de bon vivant del carrer, disposat a ajudar Fiona a trobar la seua tia, que també va al seu aire i per lliure. Amb aquest motllo, es fabrica una pel·lícula amb ànima de pallassos de circ, amb una evident càrrega nostàlgica cap a mestres icònics de la comèdia com Buster Keaton, Charles Chaplin i inconfusiblement Jacques Tati, en els gags que se succeeixen un després de l’altre, amb el riu Sena com a silenciós protagonista, el número musical al vaixell restaurant, on la parella es marca un tango per emmarcar, o al cementiri de Père-Lachaise. Tant Fiona com Dom són personatges de còmic al país d’Amélie, i tots els actes que protagonitzen són al marge de la vida quotidiana. Són éssers irreals tan extravagants enles seues accions que s’escapen de tota lògica, i és allà on arrela bona part de la seua originalitat, en els seus gestos i situacions, en la falta de col·locació en un lloc estrany, i en aquesta connexió amb l’humor més acrobàtic, més ingenu. També aquesta pel·lícula és una bona ocasió per veure la gran actriu Emanuelle Riva, inoblidable a Hiroshima mon amour d’Alain Resnais, i més recentment per Amour de Michael Haneke, en un dels seus últims papers. Recordar aquí Tati és avivar un cine on la imaginació substitueix l’estupidesa, i tant Dominique Abel com Fiona Gordon són hereus d’aquestes sortides, d’aquests equívocs, d’aquests nyaps que els dignifiquen com a éssers imperfectes i, per això, tan propers i estimats.