Passats per aigua

És una cosa singular, es podria dir que la comèdia francesa dels últims anys ja és sinònim de taquilla segura en aquell país i, de retruc, repercuteix en la d’altres perquè han aconseguit imprimir un segell més enllà de la qualitat del producte que s’ofereix. En un bon nombre hi ha discurs fàcil i es busca la fibra emocional per deixar en l’espectador una sensació d’haver vist una pel·lícula amable, que apel·la a la felicitat abans que aprofundir gaire en la tara dels seus personatges. Això ho gestionen amb força destresa, i no se’ls pot negar que en ocasions l’encerten de ple, i quan no acaben de tocar al cendre de la diana, almenys no reben urpades.

El gran baño no s’amaga, es fabrica amb la mateixa matriu que aquella exitosa pel·lícula britànica de Peter Cattaneo rodada als noranta, Full Monty. El que succeeix és que canvia el sentit. Els que allà eren aprenents de striptease, aquí són desastrosos aspirants a formar un equip de natació sincronitzada masculina, i no tenen nexes comuns dins d’un problema laboral conjunt sinó que formen estrats molt calamitosos dins dels seus àmbits tant professionals com familiars. El que sí que els connecta és que són un retrat social dels seus respectius països, d’aquella Gran Bretanya que els abocava a l’atur i, en aquests, d’una França que rugeix perquè s’han carregat bona part d’aquella joie de vivre.

Per explicar-nos el procés d’entrenament de tan pintoresc grup, del seu personal quadre humà, de les seues frustracions i els seus estats depressius, el prestigiós actor Gilles

Lellouche

es col·loca rere les càmeres i s’envolta d’un magnífic grup d’actors que clarament es mouen més per fidelitat que pel que el guió ofereix. Per si mateix, noms com el de Mathieu Amalric, Guillaume Canet o Benoît Poelvoorde ja formen en si mateix un repartiment d’autèntic luxe, i s’esforcen per acoblar-se dins d’una comèdia amb excessius punts morts i a la qual sobra metratge, una cosa que contraresten amb un simple gest, una mirada còmplice o un “deixa’m a mi” per apujar el llistó.

Estrafolaris, perdedors gairebé vocacionals, voluntariosos i soferts, aquest grup, al costat de les seues dos curioses entrenadores –una d’elles amb vara de sergent que arranca alguns dels millors moments del film–, buscaran el triomf, fugaç, potser improbable a la vida real, però que poden aconseguir perquè desconeixen que és impossible. I és que el missatge a la comèdia francesa, sigui bona, regular o dolenta, sempre apel·la a trobar el costat bo. Segurament, aquesta és la clau del seu èxit.