A cor obert

Una frase apareix com una declaració sobre el que circula per l’interior d’una de les ments més ombrívoles del poder polític americà dels últims temps, que va arribar a ser vicepresident dels Estats Units, Dick Cheney: “Cuideu l’home callat. Perquè mentre altres parlen, ell escolta. I mentre altres actuen, ell planeja. I quan ells finalment descansen..., ell ataca”. El vicio del poder no és un

biopic tradicional ni agraït sobre un home que, del no-res, ben acompanyat per l’ambició de la seua esposa, va arribar a ocupar un lloc preponderant dins d’un país que s’erigeix com la gran potència mundial. Adam McKay mostra sense màscares personatges que saben transitar per les complexes i perverses xarxes polítiques, que canvien lleis i s’alien amb el diable a canvi d’assolir les seues metes, d’éssers amb doble moral, com Cheney, proper i comprensiu amb la família, mentre que deixa ferides morals sense a penes fer una ganyota –superba la interpretació d’un gran camaleó com és Christian Bale–. La pel·lícula se centra en bona part en el mandat de Bush, en les decisions després de l’11-S, en la mentida, la farsa, l’astúcia d’un ésser amb el cor trencat però tan hàbil com els seus col·legues més propers, que formen un niu de rates amb ànima estadista. Hi ha aquí una alteració important i suggestiva sobre el fet d’explicar una vida. McKay ofereix parcel·les que li permet la ficció alhora que utilitza material per crear un puzle en el qual es van encaixant les naturaleses del poder, les aspiracions d’un home i d’un país perillós en mans de molts dels seus estadistes –ara és Donald Trump el que maneja les regnes–. Amb això, crec que està tot dit.