Sobre la infàmia

Ho hem pogut veure aquí respecte a la memòria històrica. Al fet de rescabalar injustícies comeses en un passat fosc, a la reticència de deixar de donar visibilitat a noms al servei de la tirania, al dret de trobar, desenterrar dels marges dels camins i donar-los la justa sepultura que continua matant l’oblit. Tot això segueix sent incòmode sota la pelegrina excusa de no obrir velles ferides en nom de la democràcia en un país que manté impol·lut un gran monument a un dictador.

En nombroses ocasions la infàmia s’amaga sota missatges de reconciliació, de progrés, d’avançar cap a estats lliures, i per a la història de la mesquinesa queden casos com el que dissecciona Franz Murer, oficial de les SS austríac, encarregat de gestionar el gueto jueu de la capital de Lituània, Vílnius, on van ser amuntegades més de 80.000 ànimes de les quals van sobreviure a penes unes sis-centes.

Després de la guerra, el caçador de nazis Simon Wiesenthal el va entregar als britànics, i aquests el van passar als russos, que el van condemnar a mort, pena que li va ser commutada a canvi de vint-i-cinc anys de presó, encara que posteriorment va ser extradit a Àustria quan aquest país va ser declarat lliure per prendre les seues pròpies decisions d’Estat, encara que amb l’obligació de jutjar un home que matava per plaer, que quan apareixia significava que aquell dia moririen fills davant dels seus pares i pares davant dels seus fills per pur caprici.

Per a aquest judici, vint anys després de finalitzada la guerra, van arribar jueus de diversos punts del món per donar fe dels més esgarrifosos relats davant d’un jurat popular sospitosament patriòtic, un jutge amb passat nazi, un magnífic advocat del diable i un ineficaç fiscal, a més de declaracions de companys d’armes de Murer i veïns que l’havien enaltit com un heroi. Davant d’una premsa que no donava crèdit al que succeïa en el procés, i on planava l’ombra de Hannah Arendt en el cas Adolf Heichmann, al contrari d’aquell judici, en el de Franz Murer tot va ser una farsa per passar pàgina sense fer soroll. Franz Murer va quedar absolt i va morir al llit amb 82 anys.

Christian Frosch fa una pel·lícula sòbria, marcada en espais tancats, en declaracions viscerals i terribles, en un recorregut judicial ple de detalls per entendre les claus d’allò infame. Un treball judicial fred, meticulós, auster, en el qual predomina una coral tasca actoral notable, on els sentiments fan mal i la maldat aflora. Tot per a vergonya històrica, per marcar una taca negra entorn dels interessos del poder. Una més.