Sempre en queda

Existeix una frase tan antiga com col·loquial que a Robert Redford li va perfecta, i no és cap altra que la diu allò de “on n’hi ha hagut, sempre en queda”, perquè a aquest home els anys li han fet solcs a la cara però encara guarda una mirada neta, brillant, i aquest somriure de noi bo que el temps no ha aconseguit esborrar. Ara, octogenari, protagonitza aquest Old Man and the Gun, i ho fa amb gràcia, amb estil, amb aquesta temperància que només tenen les estrelles de veritat. Es fica en la pell d’un atracador vell que, guardant sempre les formes, robava bancs amb sorprenent tranquil·litat, sense violència, com qui no vol la cosa, i que va arribar a ser gairebé un amic entre aquells que el van perseguir i van tancar una vegada i una altra. La pel·lícula firmada per David Lowery (A Ghost Story) es basa en un cas real extret d’un article publicat en el seu dia per The New Yorker, i Redford va quedar bastant il·lusionat amb la idea de poder protagonitzar aquesta història sense haver de dissimular anys, en altres paraules, ser digne i conseqüent. La idea de robar sucursals bancàries pel que sembla era la vitamina que necessitava el personatge de Forrest Tucker, planificant amb experiència els seus atracaments, en ocasions en solitari i altres amb la seua banda, també dignes d’estar en un geriàtric, composta per Danny Glover i Tom Waits que, d’aquesta manera, actuen com a col·legues formant part d’una espècie de tribut a tota una llegenda.

En la història, paral·lelament hi ha un d’aquells estranys vincles d’admiració entre Forrest i un agent de policia, paper a càrrec de Casey Affleck, que fa gala de la fermesa i l’assossec que l’actor sempre imprimeix en els seus treballs, fins i tot proper a l’enuig personal. I una història amorosa carregada d’afecte i tendresa de Redford amb Sissy Spacek, una actriu amb unes taules i magnetisme que enriqueixen aquesta pel·lícula. Hi ha rastre d’aquell Redford de Dos homes i un destí, de L’home que xiuxiuejava als cavalls, de La caça de l’home, la qual Lowery homenatja en un recorregut final de fugues que han durat tota una vida en un home com aquest bandit amb maneres de la dècada dels 80, observador, calmat, afectuós. Robert Redford, que ha aportat a través de Sundance una font inesgotable de cineastes independents, segons sembla s’acomiada de la interpretació amb aquesta entranyable pel·lícula, sense soroll, sense grans titulars, amb la franquesa de qui ha fet molt bé el seu treball. Ell mai no es desvincularà de l’art cinematogràfic, i nosaltres tampoc a través de les seues pel·lícules, perquè Robert Redford és, simplement, cine amb majúscules