Dos a la carretera

El problema racial als Estats Units, tan seriós, tan problemàtic, tan injust, ha estat recollit pel cinema i ha tingut no poques manifestacions que han quedat gravades a foc a la memòria col·lectiva per mostrar injustícies de tot tipus en una societat que tantes vegades ha tret pit sobre els drets civils dins d’una Constitució que menteix des de l’article primer. Així doncs, més enllà de la voluntat conciliadora i d’haver servit per avergonyir una part de la ciutadania americana, aquests manifestos fets cinema són obres mestres.

Amb tants exemples, traçar una pel·lícula emmarcada en la dècada dels anys seixanta del segle passat en un llarg viatge en automòbil a través del profund Sud, amb un afroamericà i un italoamericà a l’interior, on la confrontació, la humiliació i la violència estan servides, pot resultar una cosa ja molt reconeixible per tothom, i en què el drama pot arribar a ser asfixiant, massa dolorós i cruel.

Però no. Green Book, encara que evidentment recorre territoris racistes, de desigualtat, de situacions arbitràries, abusives i del tot improcedents a causa d’unes lleis manifestament reprotxables, va més enllà. Utilitza aquest espai hostil per centrar-se en les figures dels dos personatges centrals.

D’una banda, un músic negre, un geni davant de les tecles d’un piano, culte, refinat, de maneres impol·lutes i d’una elegància nítida que, tanmateix, carrega dins seu si el dubte latent de no saber a quin món pertany realment, ja que el seu estatus l’allunya de la seua maltractada raça, però el color de pell també l’aïlla de la resta.

I, d’altra banda, un conductor contractat sortit del cor del Bronx, un supervivent dels carrers, un home amb família d’arrel italiana, tosc, rude, dur de rosegar, de maneres inexistents i limitada educació.

Així són Don Shirley i Toni Lip, éssers antagònics en gairebé tot, i amb un vincle afectiu que, no obstant això, s’anirà forjant a cada milla recorreguda, a cada situació tensa amb l’entorn, en la reeducació de l’aspre acompanyant i en el sentit de la vida que aquest també regala a un home buit anímicament.

Mahershala Ali és senzillament magistral. Tot en ell és sensibilitat i humanitat, i pel que fa a Viggo Mortensen, se t’acaben tots els adjectius per definir-lo.

És un actor enorme amb la capacitat de creure-t’ho des de la primera escena. Tots dos es troben en estat de gràcia, i veure’ls a dins d’aquesta història d’amistat i afectes compartits és un veritable regal que de cap manera, creguin-me, poden rebutjar.