La música de l'atzar

Potser aquesta no era la intenció, però La clase de piano és un material propagandístic de primera mà per a un govern com el francès, que de tant en tant veu com se li revolten les classes humils, els nois del barri sense present ni futur i immersos en una anunciada carrera delictiva per falta d’oportunitats, per pertànyer a les zones míseres de l’extraradi de París. Ludovic Bernard ha mimat aquesta pel·lícula dotant-la d’una bona factura visual, d’alguns moments bonics i delicats gràcies a recolzar-se en la música clàssica i a la destresa dels dits al posar-se sobre les tecles d’un piano per arribar al que encara és més difícil, i en això, les peces de Rakhmàninov li van a mida.

La trama és una altra cosa, aquestes branques que conflueixen per assolir un buscat traç feliç dins d’una història que entremescla i fa maridatge de classes divergents, que promou l’amor tant per la música com de l’espurna juvenil, alternant el drama personal amb les claus de l’èxit.

Aquesta combinació fa de La clase de música un producte bàsicament de superació personal, d’obstinació i èxit malgrat un mateix, i aquí és on rau aquest missatge optimista dirigit a aquesta altra meitat, als que per molt que pregoni la classe dirigent que formen part de la columna vertebral del país, no se la troben.

La història ens remet a un jove marginal, amb amics marginals i començant una carrera de robatoris que anuncien un negre avenir. Una casualitat, un piano públic en una estació de metro que Mathieu toca regularment, i un alt càrrec del conservatori que passava per allà i queda fascinat de la destresa del jove, faran la resta.

Ens saltem els detalls, i trobem el personatge assajant amb una rígida professora, practicant a fons per participar en un concurs internacional.

Entremig, la història d’amor amb una violoncel·lista de classe alta, el seu mentor obstinat contra marea que s’aconsegueixi l’objectiu marcat mentre viu un drama familiar que porta amb resignació, i, també les sortides de to de Mathieu, que guarda distàncies, es mostra díscol i treu el seu origen de suburbi amb freqüència.

En alguns moments, La clase de piano és una pel·lícula bonica, extreu aquestes facultats amagades i promou bons sentiments.

Tot plegat, malgrat ser en excés lineal en els seus objectius i, per què no dir-ho, predictible en cada pas que fa. Perquè al capdavall, aquí hi ha el missatge, un missatge diàfan que ens manifesta que qualsevol nit pot sortir el sol.