Qui t'estima a tu?

S’han obert dos fronts ben diferenciats entre la crítica davant d’aquesta esquinçadora pel·lícula. D’una banda, els que acusen la realitzadora libanesa Nadine Labaki de manipuladora de sentiments, algú que fa xantatge emocional amb les misèries humanes, potser perquè prefereixen l’amabilitat de Caramel, la pel·lícula que li va donar internacionalitat. De l’altra –com el que firma aquestes línies–, els que ens hem quedat totalment desarmats davant d’una història terrible, dolorosa, que fereix des de l’arrel sense gairebé deixar una escletxa per mirar fora de tanta misèria, de tant sofriment, de tanta penúria i desaventura. Cafarnaúm colpeja en el més profund de la nostra consciència i resistència anímica, ja que dol cada imatge, cada moment en què la ferocitat de la vida mossega les persones més indefenses, i això no es pot obviar, no es pot col·locar un discurs a sobre si hi ha falsedat cinematogràfica quan s’obre davant dels teus ulls un espectacle tan denigrant, tan terrible, tan cruel, tan veraç sobre la realitat als llocs més deprimits i desesperats d’un món que els ha girat des de fa temps l’esquena. Cafarnaúm és doblement punyent i esquinçadora per tenir un nen com a epicentre de tan mala vida, un nen de 12 anys que magnetitza l’espectador, que expressa amb aquesta mirada profunda tots els seus patiments. Aquest actor menut de nom Zain, com el seu personatge, arriba a un judici denunciant els seus pares per una raó que encongeix l’ànima, “per haver-li donat la vida”. I aquest fet ens porta al recorregut per un infern a la terra, a un matrimoni carregat de fills que viu en total indigència, que en la desesperança de viure com rates han abandonat els sentiments, i que són capaços de vendre una filla, una nena per unes gallines, de tenir fills a la presó, de viure de caritat en un lloc atroç.

Zain sortirà d’aquest entorn podrit per iniciar un itinerari penós com a immerescuda lliçó de vida, en què es farà càrrec d’un nadó fill d’una etíop sense papers que juntament amb ell t’emocionen. Pels carrers es creuarà amb tot el que és insà d’una ciutat ruïnosa, amb personatges malvats i deshumanitzats, però també amb altres com la jove etíop que, en la seua desaventura, té més bondat que ningú. Labaki tanmateix no llasta el final cap a un drama majúscul sense remei, deixant un fil d’esperança obert, perquè en aquest retrat atroç de vides castigades també insereix emoció, tendresa i humanitat. Una cosa que se’ns fa ja tan necessària com el mateix fet de respirar.