La memòria del temps

No cal que busquem originalitat per definir una pel·lícula per a la qual s’ha recorregut a tots els adjectius possibles fins a esgotar-los. Per aquest motiu, no importa repetir-los tantes vegades com faci falta perquè Roma és una obra mestra absoluta, una porció generosa de gran cinema, una pel·lícula d’aquestes que un creia que ja no es podien fer, perquè per recuperar sensacions cinematogràfiques, d’aquestes que et subjuguen i et captiven, calia recórrer a l’arxiu propi que s’atresora amb passió per despertar els sentits, perquè com en la literatura o en la música –les eleccions són una cosa molt personal–, el cinema té la virtut de la privacitat emocional i, al seu torn, et permeten obrir el diàleg amb els altres.

Però, què té Roma que no tinguin altres produccions? Doncs té la qualitat de ser introspectiva, emmarcada en un temps passat, en uns personatges llunyans, amb altres veus i altres àmbits com diria Truman Capote, i al seu torn també és tan propera, amb personatges amb altres cares i altres situacions però reconeixibles en les nostres, oberta a la memòria de qualsevol que tingui retrats afectius dels seus propis records i això magnetitza, la fa lúcida i sentimental, emocionant i íntima, es respira veracitat en cada pla, en cada seqüència, en cada instant per on es passeja un micromón de relacions, de classes socials, de penes portades de diferent manera perquè les circumstàncies i tristeses de Cleo –impagable Yalitza Aparicio–, serventa per a tot, àngel protector dels nens d’una casa de classe mitjana alta, i indígena –millor no utilitzar la paraula índia, massa denigrant–, són radicalment diferents a les de la senyora de la casa, immersa en una ruptura matrimonial tan humana i desoladora com mal portada. Hi ha en el drama de Cleo, en la seua dissort de no ser mare i en els seus dubtes de si ho hagués estat, una humanitat sense límit, ja que és arbre i arrel d’altres nens que li deuen les seues pròpies vides.

El director de la pel·lícula, Alfonso Cuarón, emmarca la història en un barri de Mèxic DF, i ho fa encaixar tot amb la precisió d’un artesà que el retorna al seu propi passat, a aquells anys 70 convulsos de matances de manifestants, de botxins ignorants d’extraradi, que tant destrossen una vida anímicament com premen el gallet d’autèntic mascle.Roma és una pel·lícula viscuda, evocadora, impregnada de realitat extraordinàriament explicada, és la memòria del temps, la crítica assenyada i lúcida, el sentiment enganxat a un blanc i negre rabiós, la crònica de l’afectiu transformada en cinema, transformada en una obra d’art.