El geni turmentat

Nova mirada a la figura de Vincent Van Gogh, als seus fantasmes interiors, a la seua infelicitat, a la bogeria d’un geni, firmada per un cineasta, Julian Schnabel que, al seu torn, també és un reconegut pintor. El que pot aportar Schnabel a la biografia cinematogràfica sobre Van Gogh, al qual directors com Minelli, Altman, Pialat o Kurosawa han dedicat l’atenció, prometia poc, tenint present a més aquest meravellós i recent treball titulat Loving Vincent, de Kobiela i Welchman. Però Schnabel no cau a la trampa, no aporta una visió general de l’artista, sinó que ofereix un interessant fons introspectiu, el pensament personal de l’artista al voltant de la seua afligida existència, als pocs que el van estimar d’alguna manera, com la fidelitat absoluta del seu germà Theo –recomanable llegir Cartes a Theo per entendre una relació tan pròxima–, la tensa i emocional amistat amb Gauguin, el seu metge o el capellà del sanatori psiquiàtric amb qui va compartir sensacions, ombres i obsessions.

Empremtes profundes que entre camps sembrats i paisatges va recórrer en profunda solitud. La indiferència de gent tosca que no li va calmar l’angoixa sinó que la van alimentar, la seua aflicció per saber que pintava per als qui encara no havien nascut, perquè ell era, i ho sabia, un ésser fora del temps en què li va tocar viure. Van Gogh, a las puertas de la eternidad manté una cuidada austeritat, és serena perquè la fa honesta un actor magnètic i admirable com Willem Dafoe, que imprimeix veracitat i emoció a la dolorosa vida d’un home que va trobar en la pintura el que no va trobar mai en l’ésser humà, que ara admira i reconeix la seua fascinant obra.