Estimada vida meua

Almodóvar s’enfronta a si mateix, es despulla per dins i per fora físicament i emocional, es mira amb serenitat des de la perspectiva del paisatge que han construït els seus records, el rastreig de moments de la infantesa, de dones que renten al riu i estenen els llençols mentre Rosalía canta; d’ous de fusta que sargeixen mitjons trencats, de descobrir-se en el seu desig i sexualitat fins al desmai, de la paret del poble que feia olor d’orina i de cine, en aquest recorregut de la memòria que porten l’èxit i l’oblit, l’amistat trencada i recuperada tres dècades després com en un gest de reconciliació amb el passat; amb l’amor i l’abandó, amb el retrobament i aquesta escriptura íntima que burxa en els racons més secrets. D’aquest exili míser que va marcar la pobresa, de la fidelitat a una mare i de les promeses no complertes, de l’heroïna com a remei al dolor i al fàstic, a la incapacitat de tornar a crear imatges poderoses de tot el que coneix de la vida dels altres i de la pròpia.

Pedro Almodóvar ha construït una pel·lícula elaborada, luxosament adornada tant en escenes depurades d’artifici com en el magnífic elenc que l’acompanya en aquesta introspecció personal que regala no per ser jutjat, sinó per compartir retalls de l’existència arribada l’hora de la maduresa afectiva, la seua confidencialitat transformada en aquest Dolor y gloria que l’acompanya, que pateix com un receptor de malalties diverses i com un ésser terrenal, que baixa del pedestal per sentir-se viu, com un home davant del que és, que enyora els ecos de les cançons de Mina o Chavela Vargas, i que en el seu periple vital pot tornar a sorprendre’s i a sorprendre’ns.