Elogi de la raresa

La raresa, la singularitat, la diferència, sempre han sigut temes recurrents de burles, incomprensió i rebuig per part de tot el que s’avé a denominar “normal”, quan ningú ha escrit res decent sobre el que és i no ho és. Quan Walt Disney va tornar a enlluernar en el ja llunyà 1941 amb la història d’un elefantet amb enormes orelles víctima de la sornegueria de molts al ser això, estrany, com aquell aneguet lleig que no era ànec sinó cigne, entre els plecs d’una pel·lícula infantil va deixar clara la idea que aquesta diferència pot resultar meravellosa perquè aquesta mateixa criatura, gràcies a les orelles descomunals, volava. Gairebé vuitanta anys després, Disney canvia l’animació i cedeix a Tim Burton, en un altre temps geni indiscutible que va enriquir el cine amb pura creativitat, la tasca de mostrar un Dumbo al seu estil, descarregant imatgeria en gran –sobretot de la meitat de la pel·lícula endavant–, però, això sí, sense deixar-se portar cap a zones fosques, i això fa, tret d’algun moment com en la relació maternofilial trencada, la mateixa amb la qual el mateix Disney va fer patir d’altres. Burton va per lliure amb relació a l’original, desapareixen d’escena personatges com el ratolí Timothy i n’apareixen altres de carn i os amb els seus problemes i els seus traumes, amb un teló de fons que és un circ farcit d’éssers inadaptats que formen una família i amb un malvat que fa el seu paper de perdedor amb afany.

Dumbo no perd carisma, és tendre, afectuós i col·laborador, i en aquests temps d’afectes amb altres éssers marginals és quan més es toca la fibra, perquè al final tots trobin el seu lloc i el nadó elefant, el rar, la felicitat entre el cel i la terra.