El vell i el nou

Deia Voltaire que el superflu era una cosa molt necessària. I això es converteix en un art en les històries de cineastes francesos com Jacques Rivette o Éric Rohmer i, per descomptat, en Olivier Assayas, ja que després de disquisicions diverses, converses que no alteren el to, entre la quotidianitat d’una parella o de l’artista davant els altres, s’amaguen veritables mines submergides que a l’explotar afecten la moral de l’altre, i que, tanmateix, sembla que no s’altera res, que tot tendeix cap a una normalitat, veritable o fingida, fent vàlida la frase que el Dobles vidas recorda a El gatopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa: “Que tot canviï perquè tot segueixi igual.”

Aquesta màxima és la que promou la pel·lícula d’Assayas, en l’avanç tecnològic que afecta el món editorial, l’acoblar-se als nous temps d’una era digital del responsable d’una reconeguda editorial que ha d’assumir aquests canvis per no perdre mercat, avalat per una jove amant que té i defensa les seues pròpies estratègies per fer aquest salt del paper a les noves tendències.

Comprendre aquests nous recursos al costat d’un escriptor amic que en la seua literatura vampírica absorbeix l’ànima i els moments viscuts amb uns o d’altres, obrint una espècie de joc d’infidelitats creuades que formen aquest tendó que uneix els personatges. I en aquesta relació de treball i en aquestes relacions de parelles és on la brillantor dels diàlegs, que amb rapidesa inunden cada escena, la pel·lícula brilla, es torna àcida, crítica, avançant com si res no passés quan tot és enrevessat, quan tots menteixen, quan tots senten.

I clar, hi ha Juliette Binoche, que entre el discurs sobre noves formes de consum de cultura, de trampes i nostàlgies, es troba amb les seues pròpies idees, en el seu treball d’actriu en una sèrie que no la fa feliç, i que manté relacions secretes en aquest engranatge jugat a diverses bandes.

Es parla de Michael Haneke i La cinta blanca o de Star Wars com a recordatori de vivències secretes que l’amant publicarà perquè no sap fer una altra cosa per escriure del que fa en la realitat; d’Ingmar Bergman i la seua pel·lícula Los comulgantes, sense cap ànim cinèfil. Fins i tot se li fa una picada d’ull a la mateixa Binoche, incloent el seu nom en una xarrada davant Selena, esposa de l’editor i personatge que interpreta ella mateixa. No hi ha drames que esquincin vestidures, les dosis d’acidesa estan ben mesurades, tot avança; són temps mudables i nosaltres amb ells, vivint amb les mateixes tares i les mateixes virtuts.