Creus en Déu?

Una pel·lícula difícil, una història que són moltes històries, de silencis traumàtics, d’injustícia segellada, de lluita gairebé invisible davant del poder de l’Església, de valentia davant d’un entorn hostil que, com assenyala la mare d’un dels afectats, els qüestiona ja que només es busca remoure la merda. D’un temps ençà les denúncies per pederàstia contra membres del clergat sacsegen les columnes dels temples de la fe i miren cap al Vaticà mateix. A l’Estat espanyol és una taca cada vegada més gran, fins i tot a la nostra pròpia ciutat s’obren casos que van en la mateixa direcció. El realitzador francès François Ozon –hom es pregunta què hauria fet Costa-Gavras amb un material així– traça una de les seues pel·lícules més serioses, més contingudes dins de la gravetat del que mostra, la lluita en principi en solitari d’un home ultratjat, després entre més afectats, sobre els abusos d’un sacerdot, Preynat, i un dels seus grans encobridors, el cardenal Barbarin. Una dura batalla per portar davant de la justícia monstres protegits per una Església incapaç d’entonar el mea culpa, de donar exemple, col·locant-se del costat de l’ofensor abans que de l’ofès.

S’agraeix a la pel·lícula d’Ozon que no s’entri al terreny del sensacionalisme, que es mantingui en una posició formal i conseqüent amb uns fets que des d’un principi són allà, que són manifestos i fins i tot admesos a nivell intern, en el cara a cara entre el pedòfil i la víctima i en la incapacitat de demanar perdó, en el segellament dels abusos amb tota mena de contestació epistolar, o perquè molts d’aquests actes ja havien prescrit. Gracias a Dios, que aquí, per casualitat o no, s’estrena a les portes de Setmana Santa, ens parla d’una lluita per l’honor d’un pare de família profundament catòlic que va ser víctima repetidament en els seus temps de Boy Scout per part d’un home de Déu que malgrat la seua revelada condició de pederasta va continuar exercint el sacerdoci, i a qui se li presumeixen centenars de casos. La trama avança amb més persones damnificades, en els seus punts de vista, en la seua posició, en el fet de suportar un trauma en ocasions silenciat per qüestions morals o per possibles represàlies socials.

Al final, i no és un espòiler ja que Gracias a Dios es basa en fets reals, hi va haver una victòria pírrica, gairebé amoral, però el que no cessa és un escàndol monumental que posa en dubte les més bàsiques regles de la justícia, deixant sense resposta la pregunta d’un fill a un pare humiliat: “Pare, creus en Déu?”